MARÇ-Terra de castells

La Segarra, com recull el lema de la seva promoció turística, és "terra de castells". No en va, la comarca s'ha triat com a origen del primer tram de la gran ruta nacional pels castells de la frontera medieval catalana: els "Castells del Sió", que des de Sant Guim de Freixenet segueix el curs d'aquest riu fins a Balaguer. És dins aquesta ruta que Guissona i la seva Plana tenen un protagonisme cultural, patrimonial i estratègic capdal. Aquest pla de desenvolupament socioeconòmic té un origen i, per cercar-lo, ens hem de remuntar més de mil anys enrera...

Les terres de la plana de Guissona, a partir del segle IX, experimenten la lenta retirada dels exèrcits musulmans, formant-se una ampla zona de frontera ("marca" pels cristians, "al-tagr" per islàmics) que separarà els principals nuclis dependents de l'emirat de Còrdova (Lleida i Balaguer) de les terres del nord del Llobregós, ocupades pels comtes cristians. A poc a poc, aquesta terra serà repoblada de forma espontània i pacífica, durant els dos segles següents, per pobladors provinents del nord.

Els colons, camperols i pagesos, artigaran els boscos i aprisionaran les terres ermes, assolint-ne la plena propietat i constituint, sota el seu compte i risc, els seus alous. Els nuclis s'aixecaran al voltant d'una torre de defensa, a vegades erigida aprofitant estructures defensives anteriors o sovint alçades de nou pels mateixos pobladors amb pedra i calç . Aquestes torres seran alhora eix de la defensa front les ràtzies dels andalusins i instrument de comunicació entre assentaments.

És a partir del segle XI quan, motivat per la crisi del califat cordovès i el seu esmicolament en regnes de taifes, els comtats catalans inicien la seva expansió cap a Ponent i Migdia. Així, les terres de la Plana de Guissona foren camp d'expansió del Comtat d'Urgell, a partir de les accions guerreres dirigides pel Bisbe Sant Ermengol (que va dirigir l'ocupació de l'antiga Iesso com a centre de l'organització de la part superior de la Ribera del Sió) i pel cabdill guerrer Arnau Mir de Tost, conqueridor de la Vall d'Ager i les terres de la frontera del Llobregós.

A partir d'aleshores, serà la noblesa i l'església els què reorganitzaran els territoris al voltant dels castells i les esglésies, posant fi a la repoblació anàrquica i sotmetent els fins aquell moment camperols lliures, que passen a estar vinculats als senyors feudals i lligats al pagament de censos i demés exaccions i prestacios gratuïtes.

La feudalització dels nous territoris suposa la proliferació de castells i el naixement de les grans nissagues que els empraran de moneda de canvi i de causa d'enfrontament al llarg de gairebé vuit segles. Així, famílies -aristocràtiques i militars alhora- com els Josa, els Erill, els Oluja, els Pinós, els Ribelles o els Fluvià protagonitzaran la història d'aquesta terra al llarg de tot aquest temps i en controlaran la jurisdicció, el comerç, la producció i la fiscalitat .

Amb el pas del temps, l'enriquiment dels senyors portarà la transformació de moltes de les antigues fortificacions en veritables palaus. Especialment durant els segles XVI i XVII, els castells s'embelliran i es reconstruiran segons la moda arquitectònica del temps i les noves necessitats de comfort residencial de l'aristocràcia. Així, abunden les grans portalades adovellades, els finestrals renaixentistes i les fileres d'arcs rebaixats als pisos superiors. Molts dels castells perden tota traça romànica i guerrera i esdevenen autèntics palaus residencials.

L'abolició del feudalisme al segle XIX, amb la desamortització i la incorporació de les jurisdiccions privades a la nació, provocà l'abandonament de molts senyorius que es mantenien habitats des de l'edat mitjana i la seva profunda decadència, iniciada ja al segle XVIII amb la derrota catalana front l'exèrcit borbònic i les posteriors represàlies. Això comportà que moltes de les antiquíssimes construccions fossin emprades com a pedreres per construccions de cases, camins i murs de pedra, esmicolant-se fins a la pràctica desaparició. 

No obstant, el noucentisme i la seva reivindicació de la identitat històrica, va permetre la revalorització dels castells i, a poc a poc, la recuperació com a elements claus del país.

A dia d'avui, trobem documentats a la Plana de Guissona dotzenes de castells i la seva situació és ben diversa. La ruta dels Castells del Sió, persegueix posar en valor aquest patrimoni com a eix de desenvolupament turístic i cultural del segle XXI i motor de noves i diverses iniciatives econòmiques i socials.

La Plana de Guissona compta amb el major número de castells amb visita guiada de les terres de Ponent: Florejacs, Pallargues i Vicfred (des de fa anys), Les Sitges (des d'aquest mes de març) i Concabella (amb el seu Centre d'interpretació, de propera inauguració), essent tots cinc destí turístic de primer ordre i de gran interès pels visitants, tan estudiosos com familiars.

Alhora, també integra torres medievals de gran interès històric i estratègic (Ivorra o Talteüll), castells de propitat privada però mereixedors d'una aproximació (Castellmeià, Castell-Molí de Ratera o La Morana), viles closes (Tarroja, Sant Guim de la Plana, Guissona...), cases senyorials d'origen medieval (casals de Bellveí i de Massoteres, Can Magarola de Sedó, Ca l'Alió de Riber, Can Cuadros de Palouet...) i així com d'altres ruïnes suggerents i jaciments arqueològics medievals (El Llor, l'Obra de Fluvià, la Coscollosa, Vilagrasseta...) i d'altres castells dels què només romanen referències documentals (Guardia-si-venes, Tapioles, Palou, Gra, Comabella...).

Tots i cadascun d'ells ben valen una visita i asseguren al visitant una estona sorprenent, formativa i lúdica i es complementen perfectament amb la diversa oferta d'allotjament i hosteleria de Guissona i la Plana.

Més informació:

 Text i fotografies: Jaume Moya (http://gilietdeflorejacs.spaces.live.com/)