A l'octubre, visitem Tapioles
Recomanació del mes de setembre de l'Oficina de Turisme de Guissona
Castell de Tapioles
Desaparegut.
Aquest castell va ésser un dels nombrosos que es varen bastir en el segle XI dins l’antic terme de Guissona.
Surt esmentat per primer cop l’any 1040, en la segona consagració de la catedral de Santa Maria de la seu, on consta que l’església i la canònica d’Urgell posseïen el “castrum Tapeolis”.
L’any 1057, hi ha una convinença entre el bisbe Guillem d’Urgell i el noble Bernat Company, sobre les obligacions feudals d’aquest darrer en aquesta quadra.
L’any 1191, n’era senyor Bernat que també ho era de Mallabecs i Radulf. Posteriorment ho serien els Fluvià, que tindrien el domini fins l’any 1380, on Berenguer Sacosta i la seva muller Blanca de Fluvià el vengueren a la universitat de Guissona.
Extret del web www.castellsmedievals.com, el Sr. Jesús Roig ens parla de diferents Castells medievals catalans i a Guissona, entre d’altres castells de la Segarra, anomena els castells de Radulf, Vilamur, Tapioles, Rubiol, Bisbal, Guissona, Fluvià i de Guarda-si-venes, gairebé tots ells desapareguts.
Presentem aquest mes una caminada a un indret que, tot i estar molt a prop del nucli antic de Guissona, és una zona ben desconeguda. Començarem la caminada davant la porta del recinte del Parc Arqueològic Iesso, al carrer del Tint. Just en front d’aquesta porta hi ha el carrer Tapioles, que haurem de seguir fins que s’acabi, a l’alçada de l’empresa Voith Paper. Just al costat d’una de les cantonades de les instal•lacions d’aparcament de camions de l’Àrea de Guissona trobareu la pista, ara sense asfaltar, que ens conduirà a la nostra destinació.
El cartell de color verd ens indica que hem arribat a la primera parada d’avui: l’ermita de Sant Macari de Tapioles. La zona on avui trobem l’ermita de Sant Macari sembla haver tingut històricament dues fases d’ocupació: una primera corresponent a un nucli habitat d’època prehistòrica (Edat de Bronze - Edat del Ferro) i una segona corresponent al nucli habitat en època medieval.
En el fons del Museu de Guissona es guarden alguns fragments de ceràmica feta a mà, i altres materials arqueològics, que s’haurien recollit en aquesta zona. La presència d’aquest material arqueològic ens permet assenyalar que en aquest turó podria haver estat ocupat en època protohistòrica. Aquesta hipòtesi no resulta estranya ja que la situació d’aquest petit promontori al peu del qual s’estén una important plana de conreu a escassa distància de la font del Pi, el converteix en un indret molt adequat com a hàbitat.
En el cas de Tapioles es creu que va restar com una entitat menor, vinculada al terme de Guissona, almenys fins al domini del lloc per part de la família dels Fluvià.
L’indret on es troba la capella de Sant Macari és un lloc singular per la formació topogràfica del petit turó, aïllat del nucli urbà de Guissona i en especial pel seu origen llunyà on s’ubicava la població de Tapioles. Sant Macari, que també es relaciona amb l’antiga església de Sant Pere de Tapioles, és un petit edifici de planta rectangular, de 7,30 metres d’amplada per 11,95 de llargària, orientat de sud a nord amb la porta d’entrada a la façana del costat del migdia. L’interior és una construcció molt senzilla, en què l’espai del presbiteri no té una tipologia pròpia i la nau allargada està coberta amb volta ogival. Les úniques finestres de la capella són ala petita rosassa de 85cm de diàmetre situada sobre la porta d’entrada, i l’obertura formada sobre la paret el presbiteri, consistent en una finestra d’esqueixada simple i 85 cm d’alçària.
Tot l’edifici estava construït amb carreus de pedra del lloc, tant els paraments de l’interior com també les façanes. L’arquitectura de la capella és molt simple, en la qual una sola nau rectangular coberta amb la teulada de dos vessants i una volta d’arc apuntat a l’interior, porta a relacionar-la amb les construccions gòtiques del segle XIV.
L’origen documentat del lloc al segle XI on es troba la capella, amb l’existència d’un nucli urbà, i la tipologia arquitectònica que tenim avui, fa pensar que aquesta construcció és el resultat de diferents transformacions constructives que s’han anat produint, fruit d’enderrocs o bé dels canvis d’ús.
La pèrdua d’ús com a capella comportà que l’edificació no tingués cap tipus de conservació i es destinés a magatzem agrícola; aquest fet i l’abandonament total en els darrers anys va permetre l’enderroc parcial de part dels murs.
L’interior va perdre la major part dels estucs de la volta, amb la degradació de tot el parament de pedra. El terra es va buidar modificant el nivell i se situà més per facilitar-ne l’accés des de l’exterior. També va perdre el vitrall que tancava la rosassa situada sobre el portal d’entrada a la capella. Totes les façanes posaven de manifest les deficiències estructurals, de conservació i els enderrocs que ha patit amb els anys. La coberta solament conservava la llosa del ràfec i estava sense protecció deixant que les terres que donaven al pendent rebessin la pluja sense cap aïllament. La humitat produïda a la zona de la coberta fou la causant de l’enderroc parcial el mur de la façana al costat de llevant i ha donat un desgast als carreus amb l’acumulació de fongs en les façanes del nord.
El campanar que havia estat construït sobre la façana principal, i que tenia dues finestres de campanes, havia deixat de ser un element recordant després de molts anys,i havia deixat la construcció de la capella amb una imatge més pròpia d’un edifici agrícola que el que li correspon d’ús religiós; avui, s’ha pogut recuperar aquesta espadanya.
Però deixem Sant Macari, prenem el camí de terra que hi ha sota mateix i seguim caminant direcció a les abandonades instal•lacions de la Font del Pi. Passarem per la porta i, fent un esforç visual, encara podrem distingir el pi i les pedres on estava aquesta font, fins fa pocs anys molt concorreguda per la gent dels voltants que omplien garrafes de l’aigua que brollava per dur-la cap a casa. També era una zona d’esbarjo ben freqüentada.
Avui només és un record, però. Resseguirem el perímetre d’aquesta empresa fins arribar a l’estany objecte de la nostra caminada.
Enguany, un dels premiats del Concurs de fotografia Una mirada al patrimoni, la Sra. Mireia Castellà, va obtenir el premi del jurat popular amb una fotografia d’aquest espai, El reflex d’una mirada:
Sigueu curosos amb l’entorn i ningú us dirà res si voleu fer un tomb per aquest recinte, part del qual era una antiga lleteria, i on avui hi viuen uns pocs veïns, alguns dels quals estan intentant recuperar la vinya que antigament hi havia per aquesta zona. Si arribeu a les vinyes vol dir que ja esteu sortint d’aquest espai pel cantó contrari al que heu entrat.
Aquesta sortida és ideal per fer amb infant ja què les pistes son poc transitades i pràcticament no hi ha desnivell.
Esperem que us agradi la proposta d’aquest mes.
Gràcies, Claustre, com sempre, per la teva inestimable ajuda.
